Crim nocturn

Sento el fred paviment sota els meus peus mentrs córrec, espantada. Un cel de petroli cobreix l'enorme pasterada de ferro, cristall i fum en el qual habite. Conec la ciutat, els seus carrerons, els seus racons més foscos. Són la meua llar.

Em sento feble, la meua última ingesta va ser fa tres dies i les meues forces, sota mínims, són a punt d'expirar. Però continue corrent, no puc deixar que m'agafen. Puc sentir els seus riures, un grup d'ombres joves ansioses de diversió, camuflades en la nit freda. Una pedra rebota prop de mi i es trenca en mil trossos. Intente accelerar, suspirant, i gire a la dreta.

Aleshores ho veig i l'ansietat paralitza cada múscul del meu cos: un atzucac. Fi de la carrera. Una pluja de projectils cau sobre mi i m'encongisc sobre mi mateixa, gemegant a cada colp.

Para de sobte.

M'atrevisc a mirar, a través de les meues llàgrimes. Perles negres i brillants comencen a brollar de les meues ferides, les llepe acuradament, tremolant, intentant calmar el dolor. Intente incorporar-me patèticament però caic al moment entre udols, els meus ossos trencats cruixen i claven les seues estelles a cada moviment. Les rises  ressonen en el carreró i contemple com s'acosten. Diverses mans, deformades per la foscor, em sostenen. Claven filferros en la meua pell, m'arranquen les ungles, acosten un encenedor a la meua esquena, ignoren els meus crits. Massa feble per a protegir-me i no prou per a morir, patisc la lenta agonia. Un d'ells s'acosta, llavors, portant una canonada de ferro.

Suplique, implore la seua pietat, però no serveix de res. Amb un somriure en el rostre, descarrega el colp definitiu.

***

Dos empleats carregats amb caixes i botelles buides ixen a l’atzucac per la porta posterior del local. El vidre verdós brilla amb els primers rajos del Sol.

-Apa, dóna't pressa, hem de tornar dins. Deixa eixes caixes allí i després torna al local a servir-ne més.

-De seguida. Espera un moment, Què és… què hi ha al final del carreró?

-Anem, concentra't en el teu treball si no vols perdre-ho i acabar vivint ahí.

-Espera, sembla que està ferit…

-Déu meu! No perdes més el temps. Només és un gat mort. 

L'Ana

L’Ana s’alça del llit a les 7:30 d’un Dilluns encara fosc.

L’Ana no menja res, però es renta les dents. Rimel, eye-liner i pintallavis. Brusa, skinny-jeans i botins amb tacó. Tanca la porta amb clau a les 8:01.

L’Ana entra en classe i es senta. Obri el llibre, pàgina 182 i comença a fer dibuixos en el full sense pensar, quasi sense adonar-se. Els de la dreta es passen notetes, un company del fons s’ha adormit i el professor segueix parlant de meristemes i reticles, com si només l’importara que l’escolten les parets. Primera hora, segona hora, tercera hora…

L’Ana parla amb les seves amigues al pati, al descans, al parèntesi del silenci i l’estudi. Menjen l’entrepà, riuen, xiuxiuejen. Ana deixa el seu esmortzar dins la motxilla, no té fam.

L’Ana espera a que pase el temps. El seu rellotge avança esplai, les seues parpelles volen tancar-se.

L’Ana arriba a casa, encara no hi ha ningú. Embruta un plat amb salsa de la carn i el deixa a la pica. Entra el seu germà per la porta i fan els deures, cadascú en la seva habitació. No es concentra amb el soroll del seu estómac.

L’Ana s’alça de la cadira, entra en el bany, encén la llum i es queda mirant el seu reflex en l’espill davant seu.

L’Ana es treu la brusa. Posa la mà en el seu clatell i toca fins trobar la punteta de ferro de la cremallera. Agafa el passador i el baixa pel seu coll, despassant la cremallera al llarg de la seva esquena, vèrtebra per vèrtebra, entre els omoplats, tot abaix fins al final, fins que fa top. Aleshores, amb les dos mans, obri la cremallera despasada i va traent-se la pell pels muscles. Primer treu un braç i deixa caure el penjoll de pell bronzejada, els dits buits -com un guant de vellut daurat- i les ungles pintades en roig. Amb la mà lliure, va traent-se la disfressa de l’altre braç.

L’Ana es lleva els skinny-jeans. Quan acaba, segueix amb una cama i després, l’altra. Tota la pell fora, tot fora. Treu el seu cos, sencer, i poc a poc despega la careta de la seva cara, es treu el rimel, l’eye-liner i el pintallavis –que somriu-, tot d’una. També el seus cabells brillants, ben pentinats en una cola alta. S’ho lleva tot fins que només queda ella, sols el seu cos nu i blanc.

L’Ana arreplega la pell del terra, torna  passar la cremallera del penjoll, l’espolsa, el dobla i –amb molta cura- el deixa damunt del bidet, junt amb la brusa i els skinny-jeans.

L’Ana es mira a l’espill. Els seus ulls unflats, rojos i ja secs de tant plorar. Les ulleres enfosquides baix les parpelles. La pell com de cera blanca -creuen caminets enrogits, irritats, al llarg de l’avantbraç-, els ossos ben marcats –pòmuls, clavícules, costelles, pelvis- per sota la pell de parafina.

L’Ana agafa una fulla del calaix i traça tres caminets més al llarg de l’avantbraç. Agafa paper i s’eixuga els goterons de sang que regalimen –pel braç, per damunt d’altres talls, cap a terra-. Agafa Betadine i presiona amb un cotonpèl. Es tapa amb una gasa i un poc d’esparadrap.

L’Ana sent la seva mare arribar a casa i saluda des d’el bany. Agafa la pell, la brusa i els skinny jeans del bidet i se’ls posa. S’eixuga les llàgrimes i coloca la careta i els cabells.

L’Ana eix al menjador, li fa un petó a sa mare i li deixa la marca del pintallavis a la galta. Li explica que ha menjat molt i no te gana.

L’Ana es fica al llit a les 12:04 d’un Dimarts encara fosc…

Alerta amb les xarxes socials!

Les xarxes socials han anat pujant llocs en popularitat al llarg de pocs anys, aconseguint i fins i tot superant en ús a altres mitjans de comunicació més convencionals i arribant a integrar-se completament en el nostre dia a dia. 
Les xarxes socials han contribuït en la globalització ja que permeten contactar amb persones de qualsevol lloc en qualsevol moment del dia a temps real, així com la transferència d'arxius de música, vídeo etc. Açò permet la possibilitat d'establir llaços afectius amb qualsevol persona del planeta d'una forma fàcil i ràpida, connectar amb el món laboral, intercanviar informació i assistir a esdeveniments i conferències. Les xarxes socials obrin un nou món virtual a l'abast de tot aquell que tinga accés a Internet, cosa que supera les possibilitats d'altres mitjans de comunicació que fins ara posseïen tota la popularitat.
Però les xarxes socials tenen una sèrie de desavantatges que poden arribar a suposar un vertader problema i als quals la majoria d'usuaris no donen importància i passen per alt. La mala configuració de la privacitat pot suposar un greu problema, ja que suposa la possibilitat que qualsevol persona puga disposar lliurement de dades privades tals com fotografies o la pròpia informació personal. Aquesta informació pot ser usada per criminals en delictes com a segrestos, abusos sexuals…A més a més, altres entitats poden suplantar la identitat de l'usuari o fer ús de les seues dades a voluntat. Les xarxes socials també poden crear una forta dependència, gastant gran part del temps de l'usuari al ser altament addictives per constituir un gran mecanisme d'oci.

Les xarxes socials són una excel·lent eina per a les nostres relacions personals, laborals, etc. però han de ser usades amb cautela i sempre amb el coneixement dels problemes que deriven del seu ús si aquest és inadequat.

Una nova epidémia

En el segle actual, l'exterior s'ha convertit en un aspecte massa important que arriba a ser fàcilment una obsessió. Cada vegada, les persones es preocupen més pel “què diran”, superposant moltes voltes la seua imatge a la seua salut. L'anorèxia i la bulímia són uns trastorns greus de l'alimentació que afecten a joves entre 14 i 25 anys principalment. No hi han causes clares per a aquestes malalties, però hi han una sèrie de factors que les propicien com ara el tindre un caràcter obsessiu i perfeccionista, antecedents familiars de depressió, etc.  A part dels factors comentats, hi ha una serie d'actituds que poden fomentar el tindre un trastorn de l’alimentació en el propi entorn de les persones afectades, per exemple quan una persona del seu grup d'amics mostra algunes qualitats que l'anorèxic o bulímic en potència no té i desitja, llavors s'esforça encara més per aconseguir-ho. A més a més, qualsevol comentari mínimament despectiu pot ferir un possible malalt tant com per a fer-lo caure en la malaltia, ja que solen ser persones introvertides, insegures i amb una autoestima molt baixa. Encara que l’ambient  més pròxim a la persona es molt determinant per a que aquesta patisca la malaltia, la societat occidental en general contribueix en gran part a fomentar-la, ja que cada vegada  els cànons de bellesa són més estrictes, cosa que es pot veure fácilmente observant els ídols dels joves que apareixen en la televisió. Això fa que, volent imitar-los, caiguen en l’anorèxia o la bulímia.

El creixement i la major importància d’aquestos factors han augmentat el nombre d’anorèxics i bulímics i han convertit aquestes malalties en una epidèmia. Fins fa poc, quasi ningú no parlava d'aquesta malaltia pels pocs casos que hi havien i perquè només afectava a una minoria de la població. Però, des de fa uns anys, els casos han crescut considerablement i el que es pitjor: les malalties s'han estés entre tota la població. Abans, la majoria dels casos eren xiques adolescents de classe mitjana-alta, però avui en dia, l'anorèxia i la bulímia pot afectar a totes les persones sense importar el seu sexe, edat o condició social.

No obstant això, aquestes malalties tenen cura i poden ser previngudes propiciant una alta autoestima en els joves i ensenyant uns correctes hàbits d’alimentació i que els valors personals són més importants que la imatge exterior.

El seu somriure

Els metges van dir que Blanca, la meua muller, no podria tornar a caminar i tindria sort algun dia tornava a moure els braços. Ningú va poder ajudar-la quan es va subjectar durant hores a la vora del precipici. Blanca és muda de naixement i no va tenir més remei que esperar a ser vista, encara que no va poder suportar-ho el temps suficient i finalment, es va precipitar al buit. 

Sense poder dir paraula i, ara, sense poder escriure, parlem sense paraules mitjançant mirades, ganyotes i somriures. El seu somriure… si abans ja encisava, ara és el centre de totes les meues mirades. Com a dentista que era, no puc evitar fixar-me en cada osca i cada centelleig de les seues belles dents, a les quals no trobe imperfecció per molt que m'esforce. 

No viu ningú més en la casa, sols ella i jo. Ja no acudeixen visites, solament l'entristeixen. En tot aquest temps que hem estat sols m'he habituat a viure per a ella. Fa mesos que no pronuncie paraula alguna, doncs fins i tot he oblidat com parlar però no ho necessite, no tenint el seu somriure. Passe hores en la seua habitació, veient com riu, sentint aqueix somriure mut, blanca, brillant, excitant, bella…

Encara que a poc a poc Blanca perd la seua bellesa, la seua vitalitat i joventut a una velocitat vertiginosa, el seu somriure no perd llustre. Les seues cames raquítiques dormen sobre el matalàs, igual que tot el seu cos. Els seus braços a penes pot moure'ls, tan sol pot arrossegar-los uns centímetres per sobre dels llençols. Almenys, segueix somrient, regalant-me aqueix riure per la qual viu i muir.

Però avui… quina desagradable sorpresa en veure que Blanca no somriu! Com tots els matins, he acudit a la seua habitació d'hora, esperant trobar-la dormida i despertar-la suaument mentre esbossa el seu somriure. Però en el seu lloc, m'he topat amb uns ulls temerosament oberts, mirant-me a mi. 
M'he comportat com qualsevol dels dies anteriors però Blanca no somriu. Els metges pensen que és un trastorn psicològic per haver estat tant temps en llit i que pot ser que millore amb la meua companyia. Però no és així.

Cada matí, isc de la meua habitació i em dirigisc a la de Blanca, esperant veure que està dormida i que em rep amb la millor dels seus somriures. Però res és així, i és que quan entre per la porta, trobe a Blanca encara més pàl·lida que el dia anterior, i amb una mirada torturada per la por. Però ni rastre del seu somriure.
Els dies se succeeixen i Blanca no millora, sino que va a pitjor. Cada matí més demacrada i pàl·lida, cada matí més atemorida. Els metges han desistit i jo embogisc sense el seu somriure, sense saber què l'ha esborrat de la seua cara.

Avui, com cada nit, cansat i trist torne a la meua habitació i intente agafar la son, esperant despertar amb el seu somriure. De sobte, un fort dolor m'arranca del meu món oníric i em desperte en un lloc diferent amb una profunda esgarrapada en el meu braç. Les parets no són com les de la meua habitació, les finestres estan desordenades i, enfront de mi, en un llit alié, es troba Blanca amb la mirada tèrbola pel més pur terror, plorant llàgrimes de dolor. La por creix en el meu interior mentre sota la mirada pel seu nas fins a arribar a la seua boca, totalment ensangonada. Mire a Blanca aterrit i ella em somriu en veure que he escapat del meu tràngol somnàmbul. El seu somriure buit, sense dents, s'enfonsa en les meues nines. Ara em mire mans tenyides de roig, brillants, que subjecten una preciosa dent. L'angoixa que sent és indescriptible, em repugna. Córrec cap a la meua habitació presa del pànic.

A la taula descansen, ennegrits per la sang, tots els meus antics instruments de cirurgia dental, al costat del meu llit. Llavors, plorant i suplicant estar equivocat, alce gradualment el coixí. Allí, davant el meu desquiciat ser, trobe les seues trenta-dos perfectes dents d'ivori. 

Confessions

I Clàudia va començar a plorar. Tothom la mirava y reia baixet, pensant que ella no els escoltava. Si ho haguera sabut, mai no hauría pensat en fer una cosa així, la seva vida era tranquila abans d'això. Per qué ho havia fet? Per qué? Ara tots la mirarien en creuar els passadissos de l'institut, en passejar pel carrer, en fer qualsevol cosa. Tots la mirarien i riurien baixet com ara ho estaven fent.

Quan era petita, la seva mare sempre li havia dit que no es guardara mai cap mal dins de l'ànima, per que ella era com un got ple d'aire i cada pensament, cada secret, era una goteta d'aigua agra que es ficava dins. Si no parlava i treia els mals de dins, el got un dia hi estaria massa plé i llavors, l'aigua eixiria pels seus ulls, tal i com ho estava fent. Però ara ni sa mare la mirava a la cara per dir el que havia dit, per fer el que havia fet, per ser com era... Clàudia estava tota sola, rodejada de perjudicis i males llengües.

Feia més d'un any que tot alló havia començat, una agulleta, un sentiment dins el seu cor, que punxava i feia ferida poc a poc. Clàudia tenia motius per ser feliç: la seva família l'ajudava, les seves amigues la feien riure i Alex, la seua parella, l'estimava. Tot era normal, la típica vida d'una xica de quinze anys. Pero l'agulla, eixe sentiment, hi seguia ahi, clavant-se a cada bateig.

Tot va empijorar quàn l'Andrea va aparéixer en les seves vides. Era una xica de setge anys que havía repetit curs. Els cavells negres, curts i els ulls molt vius. No atenia a clase, no feia els deures i quasi no parlava amb ningú, però quàn Clàudia es girava un poc, ahi estava Andrea, miránt-se-la de cop a cop, amb un mig somriure als llavis. Al principi, a Clàudia li feia una mica de por, per què la mirava d'ixa forma?, finalment es va estar de pensar ixes coses que no li feien cap bé.

Un dia que la profesora havia faltat i la seva millor amiga estava malalta, Clàudia estava sentada tota sola en el seu lloc, mentre Andrea la mirava. La por creixía però Clàudia va intentar no fer-li cas. Aleshores, Andrea es va alçar de la cadira i es va arrimar a la taula de Clàudia lentament, amb un caminar lent i decidit. Va notar com se li parava el cor.

-I a tu com et diuen? va dir amb el somriure de sempre.

Clàudia va dubtar uns segons en dir-li el seu nom o anar-se’n correns.

-Clàudia, Clàudia Mateu. Ets la nova, no?

-Bé, la veritat es que la nova series tu, jo vinc a l’institut des de fa mes anys. Però, si, es podria dir que si.

-Ah…

Clàudia no savia què dir o per què Andrea s’havia acostat a ella.

-Volies alguna cosa?

-Un llàpis, si en tens.

-Ehm, si -Clàudia li va donar el llàpis rápidament.

-I… també un esborrador.

Andrea, dreta, va recolçar els braços a la taula de Clàudia, cada vegada més a prop d’ella.

-Alguna cosa més?- va dir Clàudia, nerviosa.

-Ara que ho dius, em dones uns llàpissos de colors?

A Clàudia tot allò li començava a paréixer una broma de mal gust.

-Escolta, que no tens estoig, tu?- va esclatar, amb Andrea molt a prop seu.

La nova es va tirar enrere, somrient.

-Si, però em fa gràcia com et vas posant nerviosa quan més a prop estic.

Andrea va deixar el llàpis i l’esborrador a la taula de Clàudia i va tornar al seu lloc, caminant com abans, lentament.

Malgrat l'estranya i angoixosa sensaciò al seu pit, Clàudia no li va dir res a ningú, seguramente Andrea s’aburria i va trovar en ella un entreteniment, no tenia cap importància.

Ixe mateix dia va quedar amb el seu xicot, Alex, que la va anar a buscar a casa per donar un passeig pel centre de la ciutat. Ella sempre l’havia estimat molt, des del primer dia que van començar a eixir junts. Però últimament, no savia per què, es va trovar incómoda, com si els braços d’Alex l’angoixexin. Quán el xic va intentar fer-li un petó, Clàudia no va poder estar-se de girar la cara. La xica no savia ben bé per qué actuava així amb l’Alex, ell la volia moltísim i ella l’estimava a ell. Tal volta estava nerviosa pels exámens… o pel maleït somriure d’Andrea.

En tornar, es va tancar a la seva habitació i les llágrimes van eixir sense ajuda. Per qué actuava d’eixa manera? Tot era normal, tot estava bé però l’agulleta hi seguía ben clavada al seu cor i ixa petita ferida no deixava de molestar i es feia gran i feia mal i es tornava insuportable. Per qué no puc quedarme com estic, per qué sento això? Es preguntava Clàudia, alhora que una altra goteta d'aigua s'anava enfilant pel got frágil que era ella.

(continuarà...)

Amor y sabatetes de ballet

Això eren unes sabates. No eren unes sabates de festa, ni d’anar per casa. No eren ni més boniques, ni més velles que unes altres. Però eixes sabates no eren com qualsevol altre parell, eren les sabates favorites de Sandra. Quan la xiqueta es calçava amb eixes sabates, ningú no podia fer-li mal. La nena fugia, volta que volta, de la realitat, s’enfonsava en el seu propi món ple de déboulés, demi pliés i relevés. Ballava, de puntetes, per sa casa, pel carrer i, fins i tot, a l’acadèmia de ballet de la senyoreta Betancourt. Les sabates esperaven pacients a l’armari a que la xiqueta arribara del col·legi a les Quatre i es posara a practicar els nous moviments que havia aprés a l’acadèmia. Però, sense cap dubte, el millor dia per a les sabatilles de ballet, era el dissabte, quan Sandra les portava a l’acadèmia.  Les sabatilles van gaudir de cadascun dels dissabtes des de que la mare de Sandra li les va regalar. Ja havien passat més de dos anys i les sabates encara sospiraven en veu-re a la xiqueta obrir les portes de l’armari: s’havien enamora’t de Sandra. Però no era un amor corrent, era un amor etern. Les sabates volien a la xiqueta tant com la xiqueta volia a les sabates. Les sabates feien volar a la xiqueta i la xiqueta feia volar a les sabates.

Un dia, després del ball, la senyoreta Betancourt va parlar amb Sandra i les sabates van escoltar com li donaven a la seua estimada el paper protagonista d’un ballet que s’anava a representar en dos mesos al teatre de la ciutat. Tan gran era la felicitat de les sabates que començaren a botar i a girar sense parar. La xiqueta es deixava portar per elles amb un gran somriure a la faç.

En arribar a casa, sa mare la va rebre amb una abraçada. Duia un paquet amb una llaç per a Sandra: una caixa de sabates. Estes ja hi estan velles,  va dir la mare. Eren unes noves sabates de ballet, de tela llustrosa, molt mes brillant que les antigues i imfimament més boniques. Eren de seda blavosa i vellut color de cel, molt diferents de les sabates rosa descolorit que portava la xiqueta. En veure el regal, Sandra es quedà bocabadada i quasi plorava de l’emoció mentre es llevaba les dolgudes sabates de ballet i es calçava les noves.

La mare va guardar les velles en un racó de l’habitació, dins una caixa mal tancada, des de la qual les antigues sabatetes de ballet contemplen a Sandra, sabent que no les tornarà a estimar mai més.