M'agradaria començar aquest blog amb una història escrita fa cert temps. Com ara no tinc gaire temps per escriure un relat nou, deixe aquest relat i espere que gaudiu llegint-lo tant com jo en escriure'l:
Avui et veig i et pregunte: Has plorat? Somrius i les llàgrimes banyen els teus llavis. Un dia més, en aquest jardí desert, et sentes i parlem.
Dius que em trobes en falta, jo també. Fa temps que no ens veiem i els anys han marcit la teua pell. Per què no llueix els teus cabells com abans solia? Tampoc veig brillar els teus ulls quan em mires. Dis-me, amor: A cas ja no m'estimes?
Les flors que vas oblidar ací ja no tenen pètals en la seua tija seca, el vent se’ls va emportar, igual que als records. T'observe i t'estremeixes; jo també tinc fred, molt fred…des de fa vint anys.
Gèlid alè mortuori, que ens acaricia dia i nit.
Suaus roses fresques dormen en el meu llit de pedra i la meua ànima plora en veure't recordar. No més llàgrimes, no patisques per mi: no va ser la teua culpa. Tanques els ulls i tornes vint anys enrere, quan la pau era somiada i la guerra viscuda. Per tu, vaig combatre, per tu, estimada. Un color: roig sang, un propòsit: llibertat.
Ideologies, totes busquen el mateix, totes busquen dominar. Qui fa la guerra? Els combatents, les víctimes, els civils? No. Som simples marionetes d'els qui decideixen i no han de morir.
Què mou als poderosos a dirigir? Els diners, el poder, la fama, el domini, l'imperi...
Què mou als civils a matar? L'amor.
Paraules enverinades, contra mi i el nostre amor. La gelosia corromp a la gent i més si estimen alguna cosa que no poden aconseguir. Vas poder triar-li a ell, ric i afamat. Però no ho vas fer, no: em vas triar a mi, un pobre civil sense res que oferir-te. Ell no suportava la teua decisió i va llançar mil dards enverinats en forma d'una acusació. Roig! cridava, Roig! i em van capturar.
Nu i magolat, contra la paredassa. Els meus ulls no van ser embenats, no temia el meu destí. Ja no veia als soldats, ja no veia els seus fusells…solament et veia a tu, somrient: la imatge més bonica que mai vaig veure.
Esclat lluminós que sacsejà el meu cos. El fred va envair la meua pell i vaig sentir com queia sobre sang i arena. Però no et preocupes, amor, ara estic bé. La mort no és tan dolenta com sembla, seguisc ací esperant-te. Solament tinc fred…molt fred, un fred perpetu.
Seques els teus ulls enrogits, m'he alegrat de veure't. Observe com et vas, lentament, pel camí lapidat. Ací t'esperaré, un any més, una vida més.
Promet no plorar per mi. Plora per aquells que viuen reprimits i no pels qui moren defensant el que senten. Perquè no em penedisc de gens en aquest món, no em penedisc de morir per ser el que sóc, de ser el que sóc per protegir-te, de protegir-te perquè et vull. Solament em penedisc d'una cosa: no poder dir t'estime una vegada més…
