I Clàudia va començar a plorar. Tothom la mirava y reia baixet, pensant que ella no els escoltava. Si ho haguera sabut, mai no hauría pensat en fer una cosa així, la seva vida era tranquila abans d'això. Per qué ho havia fet? Per qué? Ara tots la mirarien en creuar els passadissos de l'institut, en passejar pel carrer, en fer qualsevol cosa. Tots la mirarien i riurien baixet com ara ho estaven fent.
Quan era petita, la seva mare sempre li havia dit que no es guardara mai cap mal dins de l'ànima, per que ella era com un got ple d'aire i cada pensament, cada secret, era una goteta d'aigua agra que es ficava dins. Si no parlava i treia els mals de dins, el got un dia hi estaria massa plé i llavors, l'aigua eixiria pels seus ulls, tal i com ho estava fent. Però ara ni sa mare la mirava a la cara per dir el que havia dit, per fer el que havia fet, per ser com era... Clàudia estava tota sola, rodejada de perjudicis i males llengües.
Feia més d'un any que tot alló havia començat, una agulleta, un sentiment dins el seu cor, que punxava i feia ferida poc a poc. Clàudia tenia motius per ser feliç: la seva família l'ajudava, les seves amigues la feien riure i Alex, la seua parella, l'estimava. Tot era normal, la típica vida d'una xica de quinze anys. Pero l'agulla, eixe sentiment, hi seguia ahi, clavant-se a cada bateig.
Tot va empijorar quàn l'Andrea va aparéixer en les seves vides. Era una xica de setge anys que havía repetit curs. Els cavells negres, curts i els ulls molt vius. No atenia a clase, no feia els deures i quasi no parlava amb ningú, però quàn Clàudia es girava un poc, ahi estava Andrea, miránt-se-la de cop a cop, amb un mig somriure als llavis. Al principi, a Clàudia li feia una mica de por, per què la mirava d'ixa forma?, finalment es va estar de pensar ixes coses que no li feien cap bé.
Un dia que la profesora havia faltat i la seva millor amiga estava malalta, Clàudia estava sentada tota sola en el seu lloc, mentre Andrea la mirava. La por creixía però Clàudia va intentar no fer-li cas. Aleshores, Andrea es va alçar de la cadira i es va arrimar a la taula de Clàudia lentament, amb un caminar lent i decidit. Va notar com se li parava el cor.
-I a tu com et diuen? va dir amb el somriure de sempre.
Clàudia va dubtar uns segons en dir-li el seu nom o anar-se’n correns.
-Clàudia, Clàudia Mateu. Ets la nova, no?
-Bé, la veritat es que la nova series tu, jo vinc a l’institut des de fa mes anys. Però, si, es podria dir que si.
-Ah…
Clàudia no savia què dir o per què Andrea s’havia acostat a ella.
-Volies alguna cosa?
-Un llàpis, si en tens.
-Ehm, si -Clàudia li va donar el llàpis rápidament.
-I… també un esborrador.
Andrea, dreta, va recolçar els braços a la taula de Clàudia, cada vegada més a prop d’ella.
-Alguna cosa més?- va dir Clàudia, nerviosa.
-Ara que ho dius, em dones uns llàpissos de colors?
A Clàudia tot allò li començava a paréixer una broma de mal gust.
-Escolta, que no tens estoig, tu?- va esclatar, amb Andrea molt a prop seu.
La nova es va tirar enrere, somrient.
-Si, però em fa gràcia com et vas posant nerviosa quan més a prop estic.
Andrea va deixar el llàpis i l’esborrador a la taula de Clàudia i va tornar al seu lloc, caminant com abans, lentament.
Malgrat l'estranya i angoixosa sensaciò al seu pit, Clàudia no li va dir res a ningú, seguramente Andrea s’aburria i va trovar en ella un entreteniment, no tenia cap importància.
Ixe mateix dia va quedar amb el seu xicot, Alex, que la va anar a buscar a casa per donar un passeig pel centre de la ciutat. Ella sempre l’havia estimat molt, des del primer dia que van començar a eixir junts. Però últimament, no savia per què, es va trovar incómoda, com si els braços d’Alex l’angoixexin. Quán el xic va intentar fer-li un petó, Clàudia no va poder estar-se de girar la cara. La xica no savia ben bé per qué actuava així amb l’Alex, ell la volia moltísim i ella l’estimava a ell. Tal volta estava nerviosa pels exámens… o pel maleït somriure d’Andrea.
En tornar, es va tancar a la seva habitació i les llágrimes van eixir sense ajuda. Per qué actuava d’eixa manera? Tot era normal, tot estava bé però l’agulleta hi seguía ben clavada al seu cor i ixa petita ferida no deixava de molestar i es feia gran i feia mal i es tornava insuportable. Per qué no puc quedarme com estic, per qué sento això? Es preguntava Clàudia, alhora que una altra goteta d'aigua s'anava enfilant pel got frágil que era ella.
(continuarà...)
