Crim nocturn

Sento el fred paviment sota els meus peus mentrs córrec, espantada. Un cel de petroli cobreix l'enorme pasterada de ferro, cristall i fum en el qual habite. Conec la ciutat, els seus carrerons, els seus racons més foscos. Són la meua llar.

Em sento feble, la meua última ingesta va ser fa tres dies i les meues forces, sota mínims, són a punt d'expirar. Però continue corrent, no puc deixar que m'agafen. Puc sentir els seus riures, un grup d'ombres joves ansioses de diversió, camuflades en la nit freda. Una pedra rebota prop de mi i es trenca en mil trossos. Intente accelerar, suspirant, i gire a la dreta.

Aleshores ho veig i l'ansietat paralitza cada múscul del meu cos: un atzucac. Fi de la carrera. Una pluja de projectils cau sobre mi i m'encongisc sobre mi mateixa, gemegant a cada colp.

Para de sobte.

M'atrevisc a mirar, a través de les meues llàgrimes. Perles negres i brillants comencen a brollar de les meues ferides, les llepe acuradament, tremolant, intentant calmar el dolor. Intente incorporar-me patèticament però caic al moment entre udols, els meus ossos trencats cruixen i claven les seues estelles a cada moviment. Les rises  ressonen en el carreró i contemple com s'acosten. Diverses mans, deformades per la foscor, em sostenen. Claven filferros en la meua pell, m'arranquen les ungles, acosten un encenedor a la meua esquena, ignoren els meus crits. Massa feble per a protegir-me i no prou per a morir, patisc la lenta agonia. Un d'ells s'acosta, llavors, portant una canonada de ferro.

Suplique, implore la seua pietat, però no serveix de res. Amb un somriure en el rostre, descarrega el colp definitiu.

***

Dos empleats carregats amb caixes i botelles buides ixen a l’atzucac per la porta posterior del local. El vidre verdós brilla amb els primers rajos del Sol.

-Apa, dóna't pressa, hem de tornar dins. Deixa eixes caixes allí i després torna al local a servir-ne més.

-De seguida. Espera un moment, Què és… què hi ha al final del carreró?

-Anem, concentra't en el teu treball si no vols perdre-ho i acabar vivint ahí.

-Espera, sembla que està ferit…

-Déu meu! No perdes més el temps. Només és un gat mort. 

L'Ana

L’Ana s’alça del llit a les 7:30 d’un Dilluns encara fosc.

L’Ana no menja res, però es renta les dents. Rimel, eye-liner i pintallavis. Brusa, skinny-jeans i botins amb tacó. Tanca la porta amb clau a les 8:01.

L’Ana entra en classe i es senta. Obri el llibre, pàgina 182 i comença a fer dibuixos en el full sense pensar, quasi sense adonar-se. Els de la dreta es passen notetes, un company del fons s’ha adormit i el professor segueix parlant de meristemes i reticles, com si només l’importara que l’escolten les parets. Primera hora, segona hora, tercera hora…

L’Ana parla amb les seves amigues al pati, al descans, al parèntesi del silenci i l’estudi. Menjen l’entrepà, riuen, xiuxiuejen. Ana deixa el seu esmortzar dins la motxilla, no té fam.

L’Ana espera a que pase el temps. El seu rellotge avança esplai, les seues parpelles volen tancar-se.

L’Ana arriba a casa, encara no hi ha ningú. Embruta un plat amb salsa de la carn i el deixa a la pica. Entra el seu germà per la porta i fan els deures, cadascú en la seva habitació. No es concentra amb el soroll del seu estómac.

L’Ana s’alça de la cadira, entra en el bany, encén la llum i es queda mirant el seu reflex en l’espill davant seu.

L’Ana es treu la brusa. Posa la mà en el seu clatell i toca fins trobar la punteta de ferro de la cremallera. Agafa el passador i el baixa pel seu coll, despassant la cremallera al llarg de la seva esquena, vèrtebra per vèrtebra, entre els omoplats, tot abaix fins al final, fins que fa top. Aleshores, amb les dos mans, obri la cremallera despasada i va traent-se la pell pels muscles. Primer treu un braç i deixa caure el penjoll de pell bronzejada, els dits buits -com un guant de vellut daurat- i les ungles pintades en roig. Amb la mà lliure, va traent-se la disfressa de l’altre braç.

L’Ana es lleva els skinny-jeans. Quan acaba, segueix amb una cama i després, l’altra. Tota la pell fora, tot fora. Treu el seu cos, sencer, i poc a poc despega la careta de la seva cara, es treu el rimel, l’eye-liner i el pintallavis –que somriu-, tot d’una. També el seus cabells brillants, ben pentinats en una cola alta. S’ho lleva tot fins que només queda ella, sols el seu cos nu i blanc.

L’Ana arreplega la pell del terra, torna  passar la cremallera del penjoll, l’espolsa, el dobla i –amb molta cura- el deixa damunt del bidet, junt amb la brusa i els skinny-jeans.

L’Ana es mira a l’espill. Els seus ulls unflats, rojos i ja secs de tant plorar. Les ulleres enfosquides baix les parpelles. La pell com de cera blanca -creuen caminets enrogits, irritats, al llarg de l’avantbraç-, els ossos ben marcats –pòmuls, clavícules, costelles, pelvis- per sota la pell de parafina.

L’Ana agafa una fulla del calaix i traça tres caminets més al llarg de l’avantbraç. Agafa paper i s’eixuga els goterons de sang que regalimen –pel braç, per damunt d’altres talls, cap a terra-. Agafa Betadine i presiona amb un cotonpèl. Es tapa amb una gasa i un poc d’esparadrap.

L’Ana sent la seva mare arribar a casa i saluda des d’el bany. Agafa la pell, la brusa i els skinny jeans del bidet i se’ls posa. S’eixuga les llàgrimes i coloca la careta i els cabells.

L’Ana eix al menjador, li fa un petó a sa mare i li deixa la marca del pintallavis a la galta. Li explica que ha menjat molt i no te gana.

L’Ana es fica al llit a les 12:04 d’un Dimarts encara fosc…