domingo, 9 de octubre de 2011

Amor y sabatetes de ballet


Això eren unes sabates. No eren unes sabates de festa, ni d’anar per casa. No eren ni més boniques, ni més velles que unes altres. Però eixes sabates no eren com qualsevol altre parell, eren les sabates favorites de Sandra. Quan la xiqueta es calçava amb eixes sabates, ningú no podia fer-li mal. La nena fugia, volta que volta, de la realitat, s’enfonsava en el seu propi món ple de déboulés, demi pliés i relevés. Ballava, de puntetes, per sa casa, pel carrer i, fins i tot, a l’acadèmia de ballet de la senyoreta Betancourt. Les sabates esperaven pacients a l’armari a que la xiqueta arribara del col·legi a les Quatre i es posara a practicar els nous moviments que havia aprés a l’acadèmia. Però, sense cap dubte, el millor dia per a les sabatilles de ballet, era el dissabte, quan Sandra les portava a l’acadèmia.  Les sabatilles van gaudir de cadascun dels dissabtes des de que la mare de Sandra li les va regalar. Ja havien passat més de dos anys i les sabates encara sospiraven en veu-re a la xiqueta obrir les portes de l’armari: s’havien enamora’t de Sandra. Però no era un amor corrent, era un amor etern. Les sabates volien a la xiqueta tant com la xiqueta volia a les sabates. Les sabates feien volar a la xiqueta i la xiqueta feia volar a les sabates.
Un dia, després del ball, la senyoreta Betancourt va parlar amb Sandra i les sabates van escoltar com li donaven a la seua estimada el paper protagonista d’un ballet que s’anava a representar en dos mesos al teatre de la ciutat. Tan gran era la felicitat de les sabates que començaren a botar i a girar sense parar. La xiqueta es deixava portar per elles amb un gran somriure a la faç.
En arribar a casa, sa mare la va rebre amb una abraçada. Duia un paquet amb una llaç per a Sandra: una caixa de sabates. Estes ja hi estan velles,  va dir la mare. Eren unes noves sabates de ballet, de tela llustrosa, molt mes brillant que les antigues i imfimament més boniques. Eren de seda blavosa i vellut color de cel, molt diferents de les sabates rosa descolorit que portava la xiqueta. En veure el regal, Sandra es quedà bocabadada i quasi plorava de l’emoció mentre es llevaba les dolgudes sabates de ballet i es calçava les noves.
La mare va guardar les velles en un racó de l’habitació, dins una caixa mal tancada, des de la qual les antigues sabatetes de ballet contemplen a Sandra, sabent que no les tornarà a estimar mai més.