Sento el fred paviment sota els meus peus mentrs
córrec, espantada. Un cel de petroli cobreix l'enorme pasterada de ferro,
cristall i fum en el qual habite. Conec la ciutat, els seus carrerons, els seus
racons més foscos. Són la meua llar.
Em sento feble, la meua última ingesta va ser fa
tres dies i les meues forces, sota mínims, són a punt d'expirar. Però continue
corrent, no puc deixar que m'agafen. Puc sentir els seus riures, un grup
d'ombres joves ansioses de diversió, camuflades en la nit freda. Una pedra
rebota prop de mi i es trenca en mil trossos. Intente accelerar, suspirant, i gire
a la dreta.
Aleshores ho veig i l'ansietat paralitza cada
múscul del meu cos: un atzucac. Fi de la carrera. Una pluja de projectils cau
sobre mi i m'encongisc sobre mi mateixa, gemegant a cada colp.
Para de sobte.
M'atrevisc a mirar, a través de les meues
llàgrimes. Perles negres i brillants comencen a brollar de les meues ferides,
les llepe acuradament, tremolant, intentant calmar el dolor. Intente incorporar-me
patèticament però caic al moment entre udols, els meus ossos trencats cruixen i
claven les seues estelles a cada moviment. Les rises ressonen en el carreró i contemple com
s'acosten. Diverses mans, deformades per la foscor, em sostenen. Claven
filferros en la meua pell, m'arranquen les ungles, acosten un encenedor a la
meua esquena, ignoren els meus crits. Massa feble per a protegir-me i no prou
per a morir, patisc la lenta agonia. Un d'ells s'acosta, llavors, portant una
canonada de ferro.
Suplique, implore la seua pietat, però no serveix
de res. Amb un somriure en el rostre, descarrega el colp definitiu.
***
Dos empleats carregats amb caixes i botelles
buides ixen a l’atzucac per la porta posterior del local. El vidre verdós
brilla amb els primers rajos del Sol.
-Apa, dóna't pressa, hem de tornar dins. Deixa eixes
caixes allí i després torna al local a servir-ne més.
-De seguida. Espera un moment, Què és… què hi ha
al final del carreró?
-Anem, concentra't en el teu treball si no vols
perdre-ho i acabar vivint ahí.
-Espera, sembla que està ferit…
-Déu meu! No perdes més el temps. Només és un gat
mort.
