El seu somriure

Els metges van dir que Blanca, la meua muller, no podria tornar a caminar i tindria sort algun dia tornava a moure els braços. Ningú va poder ajudar-la quan es va subjectar durant hores a la vora del precipici. Blanca és muda de naixement i no va tenir més remei que esperar a ser vista, encara que no va poder suportar-ho el temps suficient i finalment, es va precipitar al buit. 

Sense poder dir paraula i, ara, sense poder escriure, parlem sense paraules mitjançant mirades, ganyotes i somriures. El seu somriure… si abans ja encisava, ara és el centre de totes les meues mirades. Com a dentista que era, no puc evitar fixar-me en cada osca i cada centelleig de les seues belles dents, a les quals no trobe imperfecció per molt que m'esforce. 

No viu ningú més en la casa, sols ella i jo. Ja no acudeixen visites, solament l'entristeixen. En tot aquest temps que hem estat sols m'he habituat a viure per a ella. Fa mesos que no pronuncie paraula alguna, doncs fins i tot he oblidat com parlar però no ho necessite, no tenint el seu somriure. Passe hores en la seua habitació, veient com riu, sentint aqueix somriure mut, blanca, brillant, excitant, bella…

Encara que a poc a poc Blanca perd la seua bellesa, la seua vitalitat i joventut a una velocitat vertiginosa, el seu somriure no perd llustre. Les seues cames raquítiques dormen sobre el matalàs, igual que tot el seu cos. Els seus braços a penes pot moure'ls, tan sol pot arrossegar-los uns centímetres per sobre dels llençols. Almenys, segueix somrient, regalant-me aqueix riure per la qual viu i muir.

Però avui… quina desagradable sorpresa en veure que Blanca no somriu! Com tots els matins, he acudit a la seua habitació d'hora, esperant trobar-la dormida i despertar-la suaument mentre esbossa el seu somriure. Però en el seu lloc, m'he topat amb uns ulls temerosament oberts, mirant-me a mi. 
M'he comportat com qualsevol dels dies anteriors però Blanca no somriu. Els metges pensen que és un trastorn psicològic per haver estat tant temps en llit i que pot ser que millore amb la meua companyia. Però no és així.

Cada matí, isc de la meua habitació i em dirigisc a la de Blanca, esperant veure que està dormida i que em rep amb la millor dels seus somriures. Però res és així, i és que quan entre per la porta, trobe a Blanca encara més pàl·lida que el dia anterior, i amb una mirada torturada per la por. Però ni rastre del seu somriure.
Els dies se succeeixen i Blanca no millora, sino que va a pitjor. Cada matí més demacrada i pàl·lida, cada matí més atemorida. Els metges han desistit i jo embogisc sense el seu somriure, sense saber què l'ha esborrat de la seua cara.

Avui, com cada nit, cansat i trist torne a la meua habitació i intente agafar la son, esperant despertar amb el seu somriure. De sobte, un fort dolor m'arranca del meu món oníric i em desperte en un lloc diferent amb una profunda esgarrapada en el meu braç. Les parets no són com les de la meua habitació, les finestres estan desordenades i, enfront de mi, en un llit alié, es troba Blanca amb la mirada tèrbola pel més pur terror, plorant llàgrimes de dolor. La por creix en el meu interior mentre sota la mirada pel seu nas fins a arribar a la seua boca, totalment ensangonada. Mire a Blanca aterrit i ella em somriu en veure que he escapat del meu tràngol somnàmbul. El seu somriure buit, sense dents, s'enfonsa en les meues nines. Ara em mire mans tenyides de roig, brillants, que subjecten una preciosa dent. L'angoixa que sent és indescriptible, em repugna. Córrec cap a la meua habitació presa del pànic.

A la taula descansen, ennegrits per la sang, tots els meus antics instruments de cirurgia dental, al costat del meu llit. Llavors, plorant i suplicant estar equivocat, alce gradualment el coixí. Allí, davant el meu desquiciat ser, trobe les seues trenta-dos perfectes dents d'ivori.