El seu somriure

Els metges van dir que Blanca, la meua muller, no podria tornar a caminar i tindria sort algun dia tornava a moure els braços. Ningú va poder ajudar-la quan es va subjectar durant hores a la vora del precipici. Blanca és muda de naixement i no va tenir més remei que esperar a ser vista, encara que no va poder suportar-ho el temps suficient i finalment, es va precipitar al buit. 

Sense poder dir paraula i, ara, sense poder escriure, parlem sense paraules mitjançant mirades, ganyotes i somriures. El seu somriure… si abans ja encisava, ara és el centre de totes les meues mirades. Com a dentista que era, no puc evitar fixar-me en cada osca i cada centelleig de les seues belles dents, a les quals no trobe imperfecció per molt que m'esforce. 

No viu ningú més en la casa, sols ella i jo. Ja no acudeixen visites, solament l'entristeixen. En tot aquest temps que hem estat sols m'he habituat a viure per a ella. Fa mesos que no pronuncie paraula alguna, doncs fins i tot he oblidat com parlar però no ho necessite, no tenint el seu somriure. Passe hores en la seua habitació, veient com riu, sentint aqueix somriure mut, blanca, brillant, excitant, bella…

Encara que a poc a poc Blanca perd la seua bellesa, la seua vitalitat i joventut a una velocitat vertiginosa, el seu somriure no perd llustre. Les seues cames raquítiques dormen sobre el matalàs, igual que tot el seu cos. Els seus braços a penes pot moure'ls, tan sol pot arrossegar-los uns centímetres per sobre dels llençols. Almenys, segueix somrient, regalant-me aqueix riure per la qual viu i muir.

Però avui… quina desagradable sorpresa en veure que Blanca no somriu! Com tots els matins, he acudit a la seua habitació d'hora, esperant trobar-la dormida i despertar-la suaument mentre esbossa el seu somriure. Però en el seu lloc, m'he topat amb uns ulls temerosament oberts, mirant-me a mi. 
M'he comportat com qualsevol dels dies anteriors però Blanca no somriu. Els metges pensen que és un trastorn psicològic per haver estat tant temps en llit i que pot ser que millore amb la meua companyia. Però no és així.

Cada matí, isc de la meua habitació i em dirigisc a la de Blanca, esperant veure que està dormida i que em rep amb la millor dels seus somriures. Però res és així, i és que quan entre per la porta, trobe a Blanca encara més pàl·lida que el dia anterior, i amb una mirada torturada per la por. Però ni rastre del seu somriure.
Els dies se succeeixen i Blanca no millora, sino que va a pitjor. Cada matí més demacrada i pàl·lida, cada matí més atemorida. Els metges han desistit i jo embogisc sense el seu somriure, sense saber què l'ha esborrat de la seua cara.

Avui, com cada nit, cansat i trist torne a la meua habitació i intente agafar la son, esperant despertar amb el seu somriure. De sobte, un fort dolor m'arranca del meu món oníric i em desperte en un lloc diferent amb una profunda esgarrapada en el meu braç. Les parets no són com les de la meua habitació, les finestres estan desordenades i, enfront de mi, en un llit alié, es troba Blanca amb la mirada tèrbola pel més pur terror, plorant llàgrimes de dolor. La por creix en el meu interior mentre sota la mirada pel seu nas fins a arribar a la seua boca, totalment ensangonada. Mire a Blanca aterrit i ella em somriu en veure que he escapat del meu tràngol somnàmbul. El seu somriure buit, sense dents, s'enfonsa en les meues nines. Ara em mire mans tenyides de roig, brillants, que subjecten una preciosa dent. L'angoixa que sent és indescriptible, em repugna. Córrec cap a la meua habitació presa del pànic.

A la taula descansen, ennegrits per la sang, tots els meus antics instruments de cirurgia dental, al costat del meu llit. Llavors, plorant i suplicant estar equivocat, alce gradualment el coixí. Allí, davant el meu desquiciat ser, trobe les seues trenta-dos perfectes dents d'ivori. 

Confessions

I Clàudia va començar a plorar. Tothom la mirava y reia baixet, pensant que ella no els escoltava. Si ho haguera sabut, mai no hauría pensat en fer una cosa així, la seva vida era tranquila abans d'això. Per qué ho havia fet? Per qué? Ara tots la mirarien en creuar els passadissos de l'institut, en passejar pel carrer, en fer qualsevol cosa. Tots la mirarien i riurien baixet com ara ho estaven fent.

Quan era petita, la seva mare sempre li havia dit que no es guardara mai cap mal dins de l'ànima, per que ella era com un got ple d'aire i cada pensament, cada secret, era una goteta d'aigua agra que es ficava dins. Si no parlava i treia els mals de dins, el got un dia hi estaria massa plé i llavors, l'aigua eixiria pels seus ulls, tal i com ho estava fent. Però ara ni sa mare la mirava a la cara per dir el que havia dit, per fer el que havia fet, per ser com era... Clàudia estava tota sola, rodejada de perjudicis i males llengües.

Feia més d'un any que tot alló havia començat, una agulleta, un sentiment dins el seu cor, que punxava i feia ferida poc a poc. Clàudia tenia motius per ser feliç: la seva família l'ajudava, les seves amigues la feien riure i Alex, la seua parella, l'estimava. Tot era normal, la típica vida d'una xica de quinze anys. Pero l'agulla, eixe sentiment, hi seguia ahi, clavant-se a cada bateig.

Tot va empijorar quàn l'Andrea va aparéixer en les seves vides. Era una xica de setge anys que havía repetit curs. Els cavells negres, curts i els ulls molt vius. No atenia a clase, no feia els deures i quasi no parlava amb ningú, però quàn Clàudia es girava un poc, ahi estava Andrea, miránt-se-la de cop a cop, amb un mig somriure als llavis. Al principi, a Clàudia li feia una mica de por, per què la mirava d'ixa forma?, finalment es va estar de pensar ixes coses que no li feien cap bé.

Un dia que la profesora havia faltat i la seva millor amiga estava malalta, Clàudia estava sentada tota sola en el seu lloc, mentre Andrea la mirava. La por creixía però Clàudia va intentar no fer-li cas. Aleshores, Andrea es va alçar de la cadira i es va arrimar a la taula de Clàudia lentament, amb un caminar lent i decidit. Va notar com se li parava el cor.

-I a tu com et diuen? va dir amb el somriure de sempre.

Clàudia va dubtar uns segons en dir-li el seu nom o anar-se’n correns.

-Clàudia, Clàudia Mateu. Ets la nova, no?

-Bé, la veritat es que la nova series tu, jo vinc a l’institut des de fa mes anys. Però, si, es podria dir que si.

-Ah…

Clàudia no savia què dir o per què Andrea s’havia acostat a ella.

-Volies alguna cosa?

-Un llàpis, si en tens.

-Ehm, si -Clàudia li va donar el llàpis rápidament.

-I… també un esborrador.

Andrea, dreta, va recolçar els braços a la taula de Clàudia, cada vegada més a prop d’ella.

-Alguna cosa més?- va dir Clàudia, nerviosa.

-Ara que ho dius, em dones uns llàpissos de colors?

A Clàudia tot allò li començava a paréixer una broma de mal gust.

-Escolta, que no tens estoig, tu?- va esclatar, amb Andrea molt a prop seu.

La nova es va tirar enrere, somrient.

-Si, però em fa gràcia com et vas posant nerviosa quan més a prop estic.

Andrea va deixar el llàpis i l’esborrador a la taula de Clàudia i va tornar al seu lloc, caminant com abans, lentament.

Malgrat l'estranya i angoixosa sensaciò al seu pit, Clàudia no li va dir res a ningú, seguramente Andrea s’aburria i va trovar en ella un entreteniment, no tenia cap importància.

Ixe mateix dia va quedar amb el seu xicot, Alex, que la va anar a buscar a casa per donar un passeig pel centre de la ciutat. Ella sempre l’havia estimat molt, des del primer dia que van començar a eixir junts. Però últimament, no savia per què, es va trovar incómoda, com si els braços d’Alex l’angoixexin. Quán el xic va intentar fer-li un petó, Clàudia no va poder estar-se de girar la cara. La xica no savia ben bé per qué actuava així amb l’Alex, ell la volia moltísim i ella l’estimava a ell. Tal volta estava nerviosa pels exámens… o pel maleït somriure d’Andrea.

En tornar, es va tancar a la seva habitació i les llágrimes van eixir sense ajuda. Per qué actuava d’eixa manera? Tot era normal, tot estava bé però l’agulleta hi seguía ben clavada al seu cor i ixa petita ferida no deixava de molestar i es feia gran i feia mal i es tornava insuportable. Per qué no puc quedarme com estic, per qué sento això? Es preguntava Clàudia, alhora que una altra goteta d'aigua s'anava enfilant pel got frágil que era ella.

(continuarà...)

Amor y sabatetes de ballet

Això eren unes sabates. No eren unes sabates de festa, ni d’anar per casa. No eren ni més boniques, ni més velles que unes altres. Però eixes sabates no eren com qualsevol altre parell, eren les sabates favorites de Sandra. Quan la xiqueta es calçava amb eixes sabates, ningú no podia fer-li mal. La nena fugia, volta que volta, de la realitat, s’enfonsava en el seu propi món ple de déboulés, demi pliés i relevés. Ballava, de puntetes, per sa casa, pel carrer i, fins i tot, a l’acadèmia de ballet de la senyoreta Betancourt. Les sabates esperaven pacients a l’armari a que la xiqueta arribara del col·legi a les Quatre i es posara a practicar els nous moviments que havia aprés a l’acadèmia. Però, sense cap dubte, el millor dia per a les sabatilles de ballet, era el dissabte, quan Sandra les portava a l’acadèmia.  Les sabatilles van gaudir de cadascun dels dissabtes des de que la mare de Sandra li les va regalar. Ja havien passat més de dos anys i les sabates encara sospiraven en veu-re a la xiqueta obrir les portes de l’armari: s’havien enamora’t de Sandra. Però no era un amor corrent, era un amor etern. Les sabates volien a la xiqueta tant com la xiqueta volia a les sabates. Les sabates feien volar a la xiqueta i la xiqueta feia volar a les sabates.

Un dia, després del ball, la senyoreta Betancourt va parlar amb Sandra i les sabates van escoltar com li donaven a la seua estimada el paper protagonista d’un ballet que s’anava a representar en dos mesos al teatre de la ciutat. Tan gran era la felicitat de les sabates que començaren a botar i a girar sense parar. La xiqueta es deixava portar per elles amb un gran somriure a la faç.

En arribar a casa, sa mare la va rebre amb una abraçada. Duia un paquet amb una llaç per a Sandra: una caixa de sabates. Estes ja hi estan velles,  va dir la mare. Eren unes noves sabates de ballet, de tela llustrosa, molt mes brillant que les antigues i imfimament més boniques. Eren de seda blavosa i vellut color de cel, molt diferents de les sabates rosa descolorit que portava la xiqueta. En veure el regal, Sandra es quedà bocabadada i quasi plorava de l’emoció mentre es llevaba les dolgudes sabates de ballet i es calçava les noves.

La mare va guardar les velles en un racó de l’habitació, dins una caixa mal tancada, des de la qual les antigues sabatetes de ballet contemplen a Sandra, sabent que no les tornarà a estimar mai més.

L'avi i la xiqueta

                                                             

L'univers ennegreix

les nines de ta faç

amb l'encís d'una estrel.la

que mor en plor fugaç

T'envegen els astres!

Cabells de foc flamant

trenquen mon cel

de cendra blanquejant.

Riu-te joiosa, xiqueta!

no dixes que ploren

tos llavis d’angeleta.

Jardí d’un món florit,

Si ets la rosa tendra,

jo el pètal marcit.

Guerra i Amor

M'agradaria començar aquest blog amb una història escrita fa cert temps. Com ara no tinc gaire temps per escriure un relat nou, deixe aquest relat i espere que  gaudiu llegint-lo tant com jo en escriure'l:

Avui et veig i et pregunte: Has plorat? Somrius i les llàgrimes banyen els teus llavis. Un dia més, en aquest jardí desert, et sentes i parlem.

Dius que em trobes en falta, jo també. Fa temps que no ens veiem i els anys han marcit la teua pell. Per què no llueix els teus cabells com abans solia? Tampoc veig brillar els teus ulls quan em mires. Dis-me, amor: A cas ja no m'estimes?

Les flors que vas oblidar ací ja no tenen pètals en la seua tija seca, el vent se’ls va emportar, igual que als records. T'observe i t'estremeixes; jo també tinc fred, molt fred…des de fa vint anys.

Gèlid alè mortuori, que ens acaricia dia i nit.

Suaus roses fresques dormen en el meu llit de pedra i la meua ànima plora en veure't recordar. No més llàgrimes, no patisques per mi: no va ser la teua culpa. Tanques els ulls i tornes vint anys enrere, quan la pau era somiada i la guerra viscuda. Per tu, vaig combatre, per tu, estimada. Un color: roig sang, un propòsit: llibertat.

Ideologies, totes busquen el mateix, totes busquen dominar. Qui fa la guerra? Els combatents, les víctimes, els civils? No. Som simples marionetes d'els qui decideixen i no han de morir.

Què mou als poderosos a dirigir? Els diners, el poder, la fama, el domini, l'imperi...

Què mou als civils a matar? L'amor.

Paraules enverinades, contra mi i el nostre amor. La gelosia corromp a la gent i més si estimen alguna cosa que no poden aconseguir. Vas poder triar-li a ell, ric i afamat. Però no ho vas fer, no: em vas triar a mi, un pobre civil sense res que oferir-te. Ell no suportava la teua decisió i va llançar mil dards enverinats en forma d'una acusació. Roig! cridava, Roig! i em van capturar.

Nu i magolat, contra la paredassa. Els meus ulls no van ser embenats, no temia el meu destí. Ja no veia als soldats, ja no veia els seus fusells…solament et veia a tu, somrient: la imatge més bonica que mai vaig veure.

Esclat lluminós que sacsejà el meu cos. El fred va envair la meua pell i vaig sentir com queia sobre sang i arena. Però no et preocupes, amor, ara estic bé. La mort no és tan dolenta com sembla, seguisc ací esperant-te. Solament tinc fred…molt fred, un fred perpetu.

Seques els teus ulls enrogits, m'he alegrat de veure't. Observe com et vas, lentament, pel camí lapidat. Ací t'esperaré, un any més, una vida més.

Promet no plorar per mi. Plora per aquells que viuen reprimits i no pels qui moren defensant el que senten. Perquè no em penedisc de gens en aquest món, no em penedisc de morir per ser el que sóc, de ser el que sóc per protegir-te, de protegir-te perquè et vull. Solament em penedisc d'una cosa: no poder dir t'estime una vegada més…